AJUNTAMENT D'ALACANT DISCURS REGIDORA D'IGUALTAT
El 8 de març és, per a bona part de l'opinió pública, un dia per a homenatjar a les dones i agrair col·lectivament la seua aportació al funcionament de la societat. És un dia en què es reconeix el major esforç de les dones per a aconseguir els seus objectius professionals, personals; però, aquest reconeixement no sol venir acompanyat d'una crítica als mecanismes que provoquen discriminació i condicionen les nostres vides.
Aquesta visió superficial fa que oblidem el vertader sentit de la data, el seu sentit polític i reivindicatiu. El 8 de març és un dia per a recordar d'on venim i com hem arribat fins a ací. És a dir, celebrar l'aconseguit. Però també és un dia per a revisar on estem realment i quant ens falta per a aconseguir la vertadera igualtat.
A açò em referiré en el breu espai d'aquest discurs.
D'on venim, dones del segle XXI?
Venim de molt enrrere, de la lluita d'aquelles que es van negar a sotmetre's als motles en què les encotillava la societat patriarcal. Aquestes dones que formen part de la Història han sigut oblidades per la Història: a penes conegudes, els seus noms no ens “sonen”, no obstant açò són dones que van canviar “el seu món” i van sembrar les llavors que hui ens han portat on estem.
Vull referir-me ara a alguna d'elles:
Olimpia de Gouges, escriptora francesa del segle XVIII coneguda pels seus al·legats contra l'esclavitud, va tenir la gosadia de reescriure la “Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà”, sorgida de la Revolució Francesa: on posava “home” ella va escriure “dona”. Va remetre el nou text per a la seua consideració als pares de la pàtria que estaven redactant una nova constitució, i aquests, clar!, ho van prendre com una provocació.
Olimpia va ser detinguda i decapitada, però no per escriure aquesta Declaració, no... va ser per una altra cosa..., (sempre és “per una altra cosa” …)
Cite a Amèlia Varcárcel sobre aquest episodi:
“Ningú la va pujar al cadafal proclamant: «Et decapitem per feminista i per atrevida». Els nostres fronts quasi mai són polítics, sempre són, primer, el ridícul, i després el front moralista; solament i en últim terme, el poder explícit actua. A Olympia de Gouges se li va aplicar primer el ridícul, «aquesta, qué s'ha cregut que és un Robespierre amb falda?». Després la moral, «aquesta, que si totes seguiren el seu exemple, açò es transformaria en la república de la luxúria». I al final va ser eliminada. Una de les moltes persones que va ser lliurada a la guillotina, sense ningú per a vindicar la seua memòria”.
Avancem una mica i arribem a un dels capítols més importants de la lluita de les dones pels seus drets: el moviment sufragista. Les dones van ser molt actives per l'abolició de l'esclavitud als Estats Units d'Amèrica durant la segona meitat del segle XIX. Al costat dels abolicionistes homes van denunciar la injustícia del sistema esclavista. Va ser en el context d'aquesta lluita quan van prendre consciència que les dones no tenien molts més drets que els esclaus.
D'aqueix brou de cultiu naix la “Declaració de Sèneca Falls”, que redacten Elizabeth Cady i Lucretia Mott en 1848. En aquesta solemne declaració -coneguda també com “Declaració de Sentiments” -, es denuncia la discriminació a la que estaven sotmeses les dones: no podien votar, ni presentar-se a eleccions, ni ocupar càrrecs públics, ni afiliar-se a organitzacions polítiques.
Aquesta declaració inaugura el moviment sufragista, un moviment massiu, una lluita èpica però desconeguda, durant la qual moltes dones van ser empresonades, humiliades... una història de resistència i valentia que mereix ser coneguda com una referència de lluita per la justícia i la llibertat, que hauria de formar part del nostre imaginari col·lectiu, generador de consciència social, de la mateixa manera que reconeixem el valor d'altres lluites contra les injustícies del món.
No coneixem aquests noms i aquestes fites perquè no s'ha construït una èpica de la lluita de les dones, com sí n'hi ha, per exemple, de la lluita contra el feixisme, contra l'esclavitud, de la lluita per l'emancipació dels pobles. Aquests relats els construïm socialment a través del cinema, la literatura, la cultura.... però el gran relat de la conquesta de drets de les dones està per escriure.
Van ser dones cultes, burgeses, pertanyents a l'elit social -com les que he nomenat- les que van obrir el camí de les idees; però van ser les dones humils, les treballadores, les explotades en les fàbriques les que van reunir l'energia suficient per a provocar els canvis. Dones com les que van morir en l'incendi d'una fàbrica tèxtil de Nova York, al març 1911, en la memòria de la qual naix la idea de fixar una data per al reconeixement, inicialment, de les dones “treballadores”, després, de totes les dones del món. Aquesta data és el 8 de març.
Va ser així, a poc a poc, i sempre per la pressió de les més valentes, com les dones vam anar aconseguint els drets civils, els drets educatius i els drets polítics.
L'espai domèstic, privat, personal, sempre han sigut els àmbits reservats a les dones per a desenvolupar el nostre projecte vital. Però hui sabem que en aquesta reserva hi ha un parany: perquè resulta que “L'AMBIT PERSONAL ÉS POLÍTIC”. Aquesta senzilla frase representa un pas de gegant (o de geganta) en la lluita pels drets de les dones.
És la gran troballa conceptual dels anys 70, a partir de la qual trepitgem l'accelerador d'un canvi que ja és imparable. Ha sigur necessari desemmascarar l'estructura que sosté el sistema patriarcal per a poder-ho combatre amb garanties. Avui coneixem ben com funcionen els seus ressorts, i el repte és desactivar-los.
La història, a partir d'ací ja ens resulta més propera, però és important la memòria. Per açò he volgut portar uns pocs exemples, per a que no ens oblidem d'on venim. Per a que no oblidem que res ha sigut gratis, que tots els avanços, TOTS, hem hagut de lluitar-los, i que és molt el que devem a tantes dones anònimes que es van atrevir a desafiar les normes, i també a alguns (pocs) homes que van ser crítics i van desenvolupar un sentit “just” de la justícia, perquè van ser capaces de veure en les dones, senzillament, persones.
Convé ara fer-se una altra pregunta: on estem ara les dones?
Depèn. En alguns llocs del món les dones estan, directament, en l'infern
Sabem bé a què ens referim: les dones sotmeses a la dictadura de l'Estat Islàmic, les refugiades que pateixen abusos sexuals, les dones víctimes de tracta, les dones violades en els conflictes bèl·lics, usades com a arma de guerra....
En definitiva: on hi ha misèria, injustícia, dolor... les dones solen patir doble ració de misèria, injustícia i dolor.
A Occident, a Europa, a Espanya, on la igualtat legal és un fet des de fa anys, el nostre repte és la igualtat efectiva: la bretxa salarial en el nostre país és, en 2016, del 24%. És a dir, les dones cobren, de mitjana, un 24% menys que els homes.
Hi ha una altra bretxa, la de la dedicació a les tasques de casa: segons un recent estudi de la Comissió Europea "Els homes que treballen dediquen, de mitjana, 9 hores setmanals a activitats domèstiques o de cura de dependents no remunerades, mentre que les dones treballadores dediquen a açò 26 hores setmanals, quasi quatre hores al dia".
En tots els àmbits de poder (poder econòmic, polític, social), les dones estan infrarrepresentadas:
Menys d'un 20% dels llocs en els consells d'administració de les empreses de l'Ibex 35 estan ocupats per dones.
En les universitats, només el 20% de les càtedres l'ostenten dones (ací una dada molt significativa: fins hui cap dona ha aconseguit a Espanya un càtedra en l'especialitat de Ginecologia i Obstetrícia).
Quantes escriptores, cineastes, dramaturgues, professionals de la cultura han rebut premis en reconeixement a les seues trajectòries? Un exemple: només 4 dones han rebut el premi Cervantes, el més prestigiós de la literatura en castellà, rebut en canvi per 36 homes.
Quantes dones han pujat a la tribuna d'oradors durant la recent sessió d'investidura en el Congrés dels Diputats i Diputades? Només dues.... No és per casualitat que es diu tribuna d'ORADORS, encara que hi haja més dones que mai ocupant escons en el Congrés...
Llance una última pregunta per a acabar: què fer des dels Poders Públics per la igualtat? Alguna cosa molt obvia i aparentment senzilla: complir les lleis. Les lleis que regulen la igualtat de gènere a Espanya són molt ambicioses, són una referència a Europa i a Latinoamèrica, no obstant això no es desenvolupa tot el seu potencial per a avançar en igualtat.
És la nostra obligació, com a responsables de l'Administració, promoure actuacions que contribuïsquen a l'avanç de la igualtat i entre aquestes actuacions hi ha una per la qual, entenc, cal apostar decididament: l'educació. Aquest és un dels àmbits on la regidoria que dirigisc posarà la seua major obstinació.
Acabe ja.
El 8 de març és el dia internacional de les dones; pose l'accent en aquest “plural” perquè encara que les dones compartim, com a col·lectiu, la situació de discriminació pel que fa als homes en les societats patriarcals, -és a dir, en TOTES les societats-, les dones som diverses, i les estratègies per a lluitar per la defensa dels nostres drets també és diferent.
En aquest acte escoltarem els testimoniatges de quatre dones que representen una part d'aquesta diversitat. Són dones lluitadores que han hagut d'afrontar altres circumstàncies de discriminació afegides a la de ser dones. D'elles tenim molt per a aprendre.
Moltes gràcies.
Feliç 8 de març!
